Bé, finalment m’he decidit a començar a escriure sobre aquest nou vici si, dic nou, perquè com alguns ja sabreu sóc un home de vicis, hi ha de bons, hi ha de dolents, i crec que aquest de córrer n’és un de molt saludable. No sé en quin moment em va donar per començar a motivar-me amb això de l’atletisme popular, però si he de situar un abans i un després crec va ser per la cursa del Corte Inglés. Personalment penso que aquesta cursa és realment poc “seria” comparada amb les altres curses que, en aquest parell de mesos, he anat fent. Quan dic poc “seria” em refereixo al fet de que, per exemple, al quilòmetre 8 et trobis un grup de mares amb el carro del nen corrent per davant teu, si!, te les quedes mirant i després de rumiar una estona i mirar-les de dalt a baix amb cara de badoc arribes a la conclusió de que o bé són alguna mena d’éssers extraordinaris que porten els carrets plens d’EPO o bé són, molt probablement, espontànies que s’han afegit al circuit al quilòmetre 7.5 aprofitant que el control per part de l’organització és gairebé nul. Això sobta realment als quilòmetres finals de la carrera, però també cal remarcar que, durant els 3 primers quilòmetres, els eslàloms són continus, ja sigui per avançar als espontanis que s’afegeixen a la cursa pel carrer Aragó com per evitar tot el grup de gent que surt a fer la cursa caminant o “quasi-bé” caminant i que, sigui com sigui, han de sortir a primera fila. Malgrat això, és podria dir que a partir del quilòmetre 4 la cursa s’esponja bastant i es pot córrer relativament bé fent algun eslàlom de tant en tant. D’altra banda crec que tampoc tot és negatiu, crec que curses multitudinàries com aquesta són un bon punt de partida per crear adeptes a l’atletisme popular (com podria ser perfectament el meu cas) i, ademés, el perfil de la cursa és força tècnic segons el meu punt de vista.
Pel que fa a la meva experiència personal, vaig sortir bastant on fire que diriem, buscant els forats entre els grups d’àvies que sortien a fer petar la xerrada i evitant que algun d’aquells que surten espetegats m’atropellés. Gairebé tot el carrer Aragó fins a Tarragona per la vorera i, després, encarant força bé gran part del via crucis fins a l’estadi olímpic. Pobre de mi! Pensant que ja havia acabat la pujada vaig apretar al màxim tota la volta a l’estadi i, vet aquí la meva sorpresa quan, sortint, em trobo el tram final de la pujada... obviament vaig fer gasosa, mig minut caminant fins arribar al començament de la baixada... Després ja tot va ser deixar-se anar fins a l’arribada. Temps final de 56m50s, força bé per ser la primera cursa!! Un ritme de 5:10/km.
Pel que fa a la meva experiència personal, vaig sortir bastant on fire que diriem, buscant els forats entre els grups d’àvies que sortien a fer petar la xerrada i evitant que algun d’aquells que surten espetegats m’atropellés. Gairebé tot el carrer Aragó fins a Tarragona per la vorera i, després, encarant força bé gran part del via crucis fins a l’estadi olímpic. Pobre de mi! Pensant que ja havia acabat la pujada vaig apretar al màxim tota la volta a l’estadi i, vet aquí la meva sorpresa quan, sortint, em trobo el tram final de la pujada... obviament vaig fer gasosa, mig minut caminant fins arribar al començament de la baixada... Després ja tot va ser deixar-se anar fins a l’arribada. Temps final de 56m50s, força bé per ser la primera cursa!! Un ritme de 5:10/km.
